Moltes són les maneres en què poden agrupar-se les seqüeles més habituals de les persones amb dany cerebral adquirit. El “Model d’atenció al Dany Cerebral”, document tècnic publicat per l’IMSERSO i coordinat pel doctor José Ignacio Quemada, suggeria una manera de classificar-les que oferim ací de manera resumida. Tot i que no esgota el ventall de problemes visibles que se’n deriven de lesions cerebrals sí que en recull un alt percentatge.

Veiem tot seguit les àrees que amb més freqüència s’hi veuen afectades:

 

• Nivell d’alerta: és habitual que després d’haver patit un TCE, o un ictus sever, es produïsca un coma o alguna altra forma d’alteració en el nivell de consciència, com per exemple la confusió. En els casos greus, el coma o els estats de mínima reactivitat poden allargar-se dies o setmanes. En una minoria dels casos, el “despertar” no es produeix i la persona evoluciona cap a un estat en què s’hi distingeixen les fases del son i vigília, però on no observem una capacitat d’interacció. Aquesta situació rep el nom d’estat vegetatiu. El manteniment d’aquest estat si més no durant sis mesos fa que les possibilitats de reversibilitat siguen molt escasses; en aquests casos es parla d’un estat vegetatiu permanent.

• Control motor: les lesions en les regions frontals i parietals dels hemisferis cerebrals solen provocar debilitat en la part del cos contrària a la de l’hemisferi cerebral lesionat. D’aquesta manera, són freqüents les hemiplegies (paràlisi de la meitat del cos) i les hemiparèsies (pèrdua de força i destresa en la meitat del cos). En casos molt severs pot veure-s’hi compromesa la capacitat de mantindre el control sobre els moviments del cap, la de mantindre’s assegut sense suports, la de posar-se dret sense ajuda o la de caminar.

En alguns casos el trastorn del control motor afecta a la deglució, és a dir, als moviments automàtics que permeten engolir aliments sòlids o líquids. Aquesta dificultat d’engolir s’anomena disfàgia. També se’n poden donar trastorns en el control dels esfínters. S’hi presenten en diferents graus de severitat, des de la simple urgència miccional fins la doble incontinència diürna i nocturna.

• Recepció d’informació: farem referència ací a les alteracions en el funcionament dels diversos canals i sistemes de reconeixement de la informació. S’hi inclouen els Canals sensorials (vista, oïda, equilibri, olfacte, gust, propicepció) i els sensitius (tacte). La capacitat visual pot estat afectada per lesió a nivell de l’escorça cerebral parieto-occipital, en algun nivell de les vies de transmissió òptica o a les fibres nervioses que controlen la motilitat dels ulls. Les lesions a l’escorça parieto-occipital poden produir trastorn del camp visual (hemi o quadrantanòpsia). Als TCE amb lesions localitzades a la regió més ventral dels lòbuls frontals la pèrdua de l’olfacte és habitual, i això s’anomena hipòsmia o anòsmia. L’audició es veu afectada fonamentalment als TCE amb lesions en la regió temporal, especialment aquells que cursen amb fractura dels ossos que allotgen les estructures responsables de l’audició. El sentit de l’equilibri depén en gran mesura d’estructures íntimament relacionades amb l’oïda interna, pel que aqueixes mateixes lesions poden afectar-ne aqueixes importants funcions. El tacte ens permet notar que ens toquen, identificar el dolor i discriminar la calor o el fred. En un grau superior d’elaboració de la informació permet també percebre la forma dels objectes, la seua textura i consistència. No tan coneguda, encara que igualment important, la propicepció reuneix la informació que en rebem de l’interior del nostre cos i possibilita, per exemple, que ens desplacem sense necessitat de controlar visualment el moviment.

• Comunicació: la comunicació a través del llenguatge verbal no escrit es veu habitualment afectada en produir-se lesions a l’hemisferi dominant (l’esquerre, en la major part de les persones). La persona pot tindre dificultats per a comprendre el llenguatge verbal (afàsia de predomini sensitiu) o ser incapaç de llegir (alèxia) o de tindre dificultats per a emetre un llenguatge comprensible per a aquells que estan a prop (afàsia de predomini motor). Aquests trastorns del llenguatge no solen presentar-se de forma aïllada, sinó associats, amb predomini en uns casos dels problemes de comprensió i en uns altres dels d’expressió. També són freqüents els trastorns de l’articulació de la parla i que coneixem per disàrtria. Aquest trastorn sol associar-se al de la deglució ja que es deu a l’afectació de les mateixes estructures. En altres ocasions és la pròpia emissió de veu la que s’hi veu compromesa (disfonia).

• Cognició: la cognició fa referència a les funcions psíquiques que ens permeten analitzar la realitat circumdant, aprendre, reflexionar i prendre decisions assenyades. Tècnicament, parlem d’atenció, concentració, orientació, memòria, capacitats visuespacials i funcions executives. Les fem servir per a faenes senzilles, com rebre un missatge i transmetre’l després, o per a qüestions més complexes, com preparar un viatge. Alguns problemes cognitius són transitoris i reversibles, tal és el cas de la confusió o amnèsia posttraumàtica que segueix al despertar del coma. Altres poden ser més permanents i condicionar l’autonomia de la persona. També és molt freqüent que les persones amb dany cerebral tinguen una consciencia molt reduïda de les seqüeles. Això dóna lloc a tensions dins el cercle familiar, el qual intenta protegir la persona amb dany cerebral d’iniciatives que poden resultar irresponsables ateses les noves limitacions.

• Emocions i personalitat: és una experiència comuna per als professionals que tracten amb persones que han tingut un dany cerebral constatar que aquestes lesions han donat lloc a canvis en la personalitat, a pèrdues en l’habilitat per a relacionar-se en societat i en desordres emocionals. Algunes regions del cervell, les zones per damunt dels ulls, per exemple, que estan clarament vinculades a la conservació d’una conducta social adequada.

• Les activitats de la vida diària: el concepte d’activitats de la vida diària no fa cap referència a les funcions depenents d’una part concreta del cervell. És el nom amb què s’agrupen les activitats més comunes que realitzem les persones a diari. Se’n diferencien dos nivells de complexitat, les activitats bàsiques de la vida diària i les activitats instrumentals. Dins de les bàsiques hi trobem l’endreçament personal, la roba de vestir, el control d’esfínters i els desplaçaments. Les instrumentals fan referència al maneig de la persona en la comunitat; l’ús del transport públic, els bancs, la realització de compres o gestions administratives i l’exercici laboral en són alguns exemples.