Al dany cerebral


Un poc d’història

La problemàtica del dany cerebral començà a cobrar importància a les acaballes de la dècada dels 80 i primeries dels 90. En aquell moment, la sinistralitat en accidents de trànsit havia adquirit proporcions força preocupants. Durant l’any 1992, per exemple, se’n comptabilitzaren més de 5.000 morts a les carreteres espanyoles. Això suposava quasi 14 persones mortes al dia. Desconeixem la dada dels lesionats greus però és fàcil deduir-ne que serien nombroses les persones amb TCE sever. A la gran sinistralitat se li afegí llavors un extraordinari desenvolupament de totes les tècniques d’atenció al pacient crític i politraumatitzat.

La millora del transport medicalitzat, tant en allò referent a la rapidesa d’assistència com a la perícia tècnica en les primeres fases. De manera paral•lela s’anaren generalitzant els serveis de medicina intensiva i les tècniques de monitorització de pressió intracranial i intervenció neurocirúrgica.

La resultant de la combinació d’una gran sinistralitat i d’una millor assistència mèdica en la fase aguda fou una major taxa de la supervivència en persones amb lesions severes. Moltes d’aquestes persones eren jóvens i presentaven una esperança de vida dilatada.

La societat començava a experimentar intensos canvis sociològics, els quals suposaven una menor disponibilitat de cuidadors informals i una major exigència de rehabilitació i atenció d’aquestes persones.

Els primers serveis especialitzats en la rehabilitació del dany cerebral s’iniciaren en la dècada dels 90, al temps que sorgí també un important moviment associatiu que en 1995 acabà en la creació de la Federació Espanyola de Dany Cerebral (FEDACE).

La tendència en la reducció dels accidents de trànsit té el seu reflex en el descens del dany cerebral adquirit causat per TCE. Hui, la majoria de les lesions cerebrals provenen dels ictus, que han anat incrementant-se a causa del progressiu envelliment de la població.

rehabilitacion DCA Red Menni